viernes, 18 de diciembre de 2009

Desde otra mirada

Entender otra religión, otra cultura, saber de otro país, de otra comida, no usar el tenedor, tener otra visión, tecnología, costumbres diferentes.

En esta ciudad no existen las fronteras, ni las distintas razas. Todos somos jóvenes, todos queremos aprender, todos quedamos facinados por igual al ver los edificios que se acumulan en Manhattan, todos usamos el subway, todos nos entendemos (otras veces no), todos hablamos el mismo idioma, todos discutimos, todos tenemos momentos tristes, todos tenemos momentos alegres, todos nos reímos igual, compartimos, sonreímos, escondemos secretos, contamos algunos, tenemos inquietudes, nos arropamos.

Durante estos cuatro meses hemos compartido muchas cosas con gente de otras culturas, gente muy distintas a nosotros. Seguramente desde nuestra pequeña Llagostera nunca nos hubiéramos planteado tener amigos budistas, poligámicos, amantes del yoga, o del heavy metal, poetas koreanos, swahili parlantes, judíos con kipás. Pero esto es New York y la ciudad nos une a todos.

Juntos nos entendemos, nos contamos, nos enseñamos, comprendemos y poco a poco cambiamos nuestra mentalidad. Creo que esta ciudad te transforma, te vuelve más tolerante, comprensivo, más persona.

Hemos compartido con muchos pero no puedo irme de la ciudad sin citar a dos personas, Hiroko y Masato, mis japoneses favoritos. Hiroko es una joven maquilladora profesional. Ha venido a pasar un tiempo para perfeccionar su inglés y reconocer que está abriendo su mente desde que vive en esta ciudad. Vamos juntas a clase y me ha prometido visitarme a Barcelona este persona.

Masato es un poco mayor que nosotras. También es japonés y es cantante de ópera. Pasó dos años en Italia para aprender italiano y poder cantar la Traviata y ahora el gobierno le paga su estancia en la ciudad de los rascacielos. También va con nosotras a clase y suele ser el organizador de las salidas colectivas (normalmente nocturnas).

Ellos dos, son un ejemplo (mi mejor ejemplo) del grupo de personas que me han ayudado a ver la ciudad con otra mirada, verla desde una mirada rasgada.

miércoles, 2 de diciembre de 2009

Una estona de cel

Després d’una jornada plujosa i plena de lliçons que ens serveixen per aprendre un altre idioma, toca tornar a casa… No tindria sentit fer aquesta entrada en cap llengua més que no sigui en català, així que aquells que no m'entenen espero que no m'ho tinguin en compte.

Al carrer 23, creuant amb la 3a avinguda podeu trobar un petit edifici que destaca sobre els altres. No per la seva bellesa ni per les seves dimensions, sino per tot el contrari. En aquesta ciutat la magnitut no impressiona. Al mig d'edificis majuestuosos, de més de 30 plantes i de façanes netes s'amaga, tímidament, una escola de Taekwondo. Respecte i disciplina. Pujant les escales hi ha una col·lecció de sabates dels seus alumnes i, si pugem una mica més, curiosament i trobem una casa. Sovint les mares que esperen a que surti el seu fill es sorprenen en veure que nosaltres encara pujem algun escaló més. Sí, allà és on vivim. Obrint la porta ens trobem amb un gran menjador ple de miralls i varies portes, una d'elles dóna a l'habitacio on hem passat aquests mesos.

Al entrar prenem una decisió, avui tindrem una estona de cel. Baixem les escales ràpidament (intentant no emportar-nos per davant cap sabata), anem a comprar i per un moment ens sentim com si en comptes de al "Joe's trade market" fóssim a Can Madí. Tomàquets de sucar, una barra, pernil, llonganissa, llom, formatge, oli d'oliva i una mica de vi. Tornem contentes i preparem la vetllada. Quimi Portem i Els Pets ens acompanyen durant aquesta estona que ens sentim com a casa. I per uns breus moments una estona de cel, ja no importa el demés una estona de cel. L’Atlàntic no sembla ser un obstacle.

Parlem de la familia, d'en Laits, de les aventures de l'Elena, de la Júlia i en Quimet, de l'Eli, d'en Castelló, de la gent del pub, del puig, del nen de la Belén, de la cuca Feliua, de la feina de la Rama, de l’Eva de patinatge, d'en Jordi Clara, de l'Assumpció Llobet, de les teresines, de “la boda del año”, de l'Arnau i la Rosamary, de l'Estel Ciurana, de Can Llirinós, d’en Montagut i l’Eleina de Ridaura, d'anar un dia a mercat, d'en Josep, de la Lolita, del perdiguer, de la guitarra de l'Agustí, de les gràcies d'en Russi, de la felicitat d’en Jordi Plà,  de Dones d’Arreu, de la crescuda que ha fet la Paula, del glamour la Núria Aluart, d’en Pol, d’en Viñas que és a Madrid, del butlletí, dels amics de la universitat, de la Costa Brava, de Malibú, del Món apart, dels Jovenet, de Can Cassoles, de Llagostera Ràdio, del campanar, d'en Barraman, del carril bici, de l'estació, d’en Grau, d'en Quim del pavelló, del fill de l'alcalde, de l’equip de patinatge, del casal d'art, del casal d'estiu, del xicalicà, dels desmais, del parc de la torre, de les reunions de la fundació Simon de la Simona, de la Montse Masdevall, del mossèn Enric, de les bogeries de la Júlia Turon i la conversa cada cop es torna més animada. L'estona és llarga pero se'ns fa curta, quan ens n'adonem s'ha acabat el pernil. Però aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper dimarts. I per uns breus moments una estona de cel ja no importa el de més, una estona de cel.

Lara.

Alba.