lunes, 18 de marzo de 2013

TODO UN PLACER


A ver, lo confieso. Escribo en este blog porque a mi madre le gusta releer mi vida de vez en cuando, pero sobre todo lo escribo para mí, porque tengo mala memoria y así me permite recordar muchísimas cosas que por mi sola sería incapaz de retener.

Así que hoy, antes de que me pueda olvidar de los pequeños detalles sin importancia (como es el precio que llegamos a pagar todos), quiero dejar constancia de una gente muy, pero que muy fácil de recordar. Dicen que la amistad es gratis pero como bien dijo Jana, estas nos han costado 4.000€ for head (shhht! Pero muy bien invertidos, que conste), y si los tuviera en el bolsillo los volvería a pagar.

Después de esta entrada con tanta intrinculis os los presento. Se les conoce también como a los del PMD, los compañeros que los viernes y los sábados suben la cuesta de la Salle, los beceliaccinosaeromodelsecomida, los freaks que compran iphones, ipads y todas las palabras existentes empezadas por i, los cantantes de karaoke, los analistas en potencia, los amantes del hashtag, los que celebran con un brindis, aquellos que lo arreglan todo con un plugin, la nueva panda digital.

Me toca ahora confesarles a ellos que mi primer día estaba preocupada. Preocupada por si iba a aprender todo lo que quería y esperaba, pero también por si aquellos que compartirían clase conmigo serían buenos acompañantes 3.0. 

A ver, seguramente todavía me queda mucho por aprender acerca del marketing digital, me quedan muchos informes personalizados que desarrollar, muchas KPI’s que definir, pero es imposible encontrar un mejor grupo. Ellos han hecho la mejor estrategia de SEO posible en el algoritmo de Lara, y una buena estrategia de SEM (que los cafés en el bar no son gratis, que se lo digan a mi pobre Anna)! 

Ahora toca fidelizar... Intentaremos seguir viéndonos, chateándonos, tuiteándonos, comunicándonos y conociéndonos! Eso sí, cambiaremos la clase por un bar.

#todo1placer.

martes, 12 de febrero de 2013

El mitjà de can Florit


El noi de la Montserrat de Can Calic, l'avi, en Joan Turon Puig caga i fuig, l'alcalde de Susqueda, el meu padrí, en Joan de la Fecsa,  el mitjà de can Florit, el mimat d'en Rimbert, el nostre patriarca.

Quan érem petits, si més no més petits que ara, a Palafolls el dia començava amb l'oloreta de croissants que ens havia anat a buscar al forn del poble. Ens banyàvem a la piscina i, com que no li feien gaire gràcia els pèls, ens tocava portar un gorret del que ningú es salvava. La piscina, amb petits i grans, agafava forma d'una competició professional als ulls dels de fora. Quan estàvem ben secs (important que no caiguéssin gotes al porxo) tocava córrer a penjar a l'estenedor les nostres tovalloles d'en Mickey. Era important fer-ho ràpid per ser el primer en tenir torn a la falda de l'avi on, movent el balancí, ens cantava el "cocherito leré" i, amb una mica de sort, també un "arri arri tatanet". He de confessar que vaig estar anys preguntant-me per quin motiu a la farmàcia de Llagostera no tenien les famoses pastilles con el nombre de L-A-R-A, que cuatro letras tiene... Potser només les venien a Palafolls?

M'agrada recordar l'avi amb el seu mig somriure abans d'explicar un acudit que no coneixem tots, o amb la boqueta en forma d'anar a xiular-nos alguna cançó. M'agrada recordar-lo assegut al sofà predisposat a veure el Barça, escoltant la ràdio abans d'anar a dormir, presidint la taula de nadal i totes les taules familiars, jugant a la botifarra al casino de Palafolls, o fent el cafè al casino de Girona. Explicant-nos detalls de la ciutat de les campanes que li regalavem, regant l'hort, cuinant el menjar per els gossos, llegint El Punt, preparant magrana, fent una merescuda migdiada al sofà de Llagostera, explicant-me coses de la guerra, recordant detalls de Susqueda, o cantant-nos "les noies que porteu rissos".

Faré un apunt, l'avi era qui més sabia de tot, qui recordava qualsevol data, qui no oblidava mai cap nom, qui hauria estat un gran jugador al trivial, el millor rival de joc per la Júlia i en Lluís.

Ens malcriava una miqueta, ara ja ho podem confessar, i per culpa seva som "noies caparichoses"... La veritat és que amb ell mai ens ha faltat de res i ha estat el causant de que penséssim que la vida era una miqueta més fàcil.

Els de casa seva som com som, en part, gràcies a ell. Els anys al seu costat ens han marcat, han estat una suma de petits detalls amb els que ens ha deixat un rastre inesborrable, un record perdurable. Et trobarem a faltar.