El noi de la Montserrat de Can
Calic, l'avi, en Joan Turon Puig caga i fuig, l'alcalde de Susqueda, el meu padrí, en
Joan de la Fecsa, el mitjà de can
Florit, el mimat d'en Rimbert, el nostre patriarca.
Quan érem petits, si més no més petits
que ara, a Palafolls el dia començava amb l'oloreta de croissants que ens havia
anat a buscar al forn del poble. Ens banyàvem a la piscina i, com que no li feien gaire
gràcia els pèls, ens tocava portar un gorret del que ningú es salvava. La
piscina, amb petits i grans, agafava forma d'una competició professional als
ulls dels de fora. Quan estàvem ben secs (important que no caiguéssin gotes al porxo) tocava córrer a penjar a l'estenedor les nostres tovalloles d'en Mickey. Era important fer-ho ràpid per ser el primer en tenir torn a la falda de l'avi on, movent el balancí, ens cantava el
"cocherito leré" i, amb una mica de sort, també un "arri arri tatanet". He de confessar que vaig estar anys preguntant-me
per quin motiu a la farmàcia de Llagostera no tenien les famoses pastilles con el nombre de L-A-R-A,
que cuatro letras tiene... Potser només les venien a Palafolls?
M'agrada recordar l'avi amb el seu mig
somriure abans d'explicar un acudit que no coneixem tots, o amb la boqueta en
forma d'anar a xiular-nos alguna cançó. M'agrada recordar-lo assegut al sofà
predisposat a veure el Barça, escoltant la ràdio abans d'anar a dormir,
presidint la taula de nadal i totes les taules familiars, jugant a la botifarra
al casino de Palafolls, o fent el cafè al casino de Girona. Explicant-nos
detalls de la ciutat de les campanes que li regalavem, regant l'hort, cuinant
el menjar per els gossos, llegint El Punt, preparant magrana, fent una
merescuda migdiada al sofà de Llagostera, explicant-me coses de la guerra,
recordant detalls de Susqueda, o cantant-nos "les noies que porteu
rissos".
Faré un apunt, l'avi era qui més sabia
de tot, qui recordava qualsevol data, qui no oblidava mai cap nom, qui hauria
estat un gran jugador al trivial, el millor rival de joc per la Júlia i en
Lluís.
Ens malcriava una miqueta, ara ja ho
podem confessar, i per culpa seva som "noies caparichoses"... La
veritat és que amb ell mai ens ha faltat de res i ha estat el causant de que
penséssim que la vida era una miqueta més fàcil.
Els de casa seva som com som, en part, gràcies a ell. Els
anys al seu costat ens han marcat, han estat una suma de petits detalls amb els
que ens ha deixat un rastre inesborrable, un record perdurable. Et trobarem a
faltar.
