En Lluís Gavaldà no té una gran veu, tots ho sabem, però ens desperta alguna cosa especial i, sobretot, li posa so a una època.
Una època sense grans marques, on la millor muda era un bonic xandall d'Esports Pujolràs i la millor peça per anar de concert era un "iaio" lila de 1000 pessetes del nyigui nyogui.
Una època sense preocupacions, en què amb 200 pessetes anavem al cine, i amb un paquet de pipes de "Can Lliri" passavem la tarda mal asseguts en una cadira del pavelló.
Sabiem de memòria tots els números de telèfon fixe, ens va sorprendre l'arribada del 972 i sabiem que a partir de les 10 no eren hores de trucar a una casa.
Una època que es gaudia plenament dels carrers, no ens en cansavem de recorre'ls, tampoc de la companyia. El dia especial era quan anavem a Girona, i una vegada a l'any, per nadal, ens permetiem el luxe d'anar de compres a la gran ciutat.
Una època de genolls pelats, de salts i música a Fontajau, de barraques, de Clàssic, d'institut, de fòrmules químiques, de Casal, d'UNO.
Lluis Gavaldà, Camarón, Els Amics de Les Arts, Joan Tena. Les veus, les èpoques canvien però nosaltres ens quedem. Per això avui volia recordar-te que malgrat els anys som aquí, i que avui et vull dir ben fort feliços 29.
